L'evolució de l'estructuració de l'espai
És desenvolupa en 4 fases:
1. De 0 a 4 mesos
El nadó sembla que el món exterior tant sols tingui percepcions sensorials parcials, instantànies que no es diferencien. Aquests espais sensorials reposen essencialment sobre les pràctiques maternes. El nadó respon amb els somriures, mirada, crits o plors.
El món del nadó és un espai per a veure, per a sentir, per a succionar, per a tocar... Aquests espais no estan lligats entre ells.
L'espai visual correspon a les impressions visuals del moment.
L'espai tàctil està constituït pels estímuls que el nadó rep a través de la pell quan toca i és toca. La boca amb l'experiència de la mamada és molt activa en la percepció de l'espai.
L'olfacte molt desenvolupat en el nadó li permet descobrir espais olfactius ja familiars.
2. De 4 mesos a 2 anys
L'evolució postura-motricitat que porta l'infant des de la posició estirada a la marxa autònoma, del reflex de grasping a la coordinació visio-manual, participa en la construcció de l'espai, que de difús, sensorial, trosseja i lligat al moment present, passa poc a poc a convertir-se en un espai diferenciat i permanent. Les percepcions que té l'infant de l'espai estan directament lligades a les seves pròpies experiències, les manipulacions, les accions.
Entre els 4 i els 9 mesos es troba en l'estadi de la tensió de les coses vistes. Les noves adquisicions perceptives que marquen aquest període són:
- La constància de les formes
- La constància de les mides
Cap als 9 mesos comença la construcció de la permanència de l'objecte: L'infant busca l'objecte que acaba de desaparèixer davant seu. Als 18 o 24 mesos és quant l'infant adquireix la representació del desplaçament invisible de l'objecte.
Entre els 9 i els 12 mesos el seu interès es centra en la trajectòria que segueixen els objectes que llença quan juga.
Amb l'autonomia de la locomoció, l'infant amplia les possibilitats d'exploració de l'espai, distingeix l'espai proper i llunya i percep la distància. El seu interès per les relacions dels objectes augmenta. Multiplica els desplaçament de les seves joguines. Busca activament l'objecte que ha desaparegut. L'espai en el qual evoluciona l'infant d'aquest període és un espai depenent de l'acció.
3. De 2 a 7 anys
És el pas de l'espai perceptiu a l'espai representatiu. L'infant descobreix l'espai establint relacions topològiques. Situarà les posicions dels objectes en relació a ell mateix.
4. Després dels 7 anys
L'infant accedeix a l'espai representatiu, deixarà de percebre l'espai en funció de la seva pròpia posició i podrà considerar les relacions dels objectes enre ells establint relacions projectives.
La construcció del temps
L'espai i el temps constitueixen un tot indissociable que tant sols es pot aïllar mitjançant l'abstracció.
L’estructuració temporal permet a l'ésser humà coordinar la seva activitat, organitzar la vida quotidiana, i comunicar amb el món en el que viu. La percepció intel·lectual del temps té el seu origen en la vivència corporal del temps que l'infant realitza des que neix.
La vivència del temps està molt lligat a la vivència de l'espai, ja que el temps és la durada que separa dues percepcions espacials successives.
És un concepte molt abstracte, la construcció del temps no es percep pels sentits, no es veu ni es toca.
Tant sols els perceben els moviments, les accions, la velocitat, el ritme, els fets.
El temps és duració, ordre i successió de les coses, fets...
L’estructuració temporal és l'organització que permet a l'ésser humà incriure els seus actes, la seva vida, la seva història en un moviment continu.
Les característiques del temps
1. L’ordre i la successió
El temps s’organitza en una continuïtat lineal, orientada al devenir,a la transformació, on res no s’atura. És la memorització de les accions i dels esdeveniments successius que dóna una percepció ordenada. És a través de la repetició regular de les accions que l’infant memoritzarà i percebrà el moviment temporal, d’aquí la importància d’una vida regular per als petits infants.
2. La durada
La durada és el temps que passa entre el principi i el final d’una acció,d’una activitat, d’un esdeveniment. Per a l’infant la durada no és una dada abstracta. El temps és codifica per la durada: hora, minut, dia, etc.
3. L’interval
L’interval és la durada limitada entre dos activitats, entre dos punts definits. Aquesta noció comporta una idea de repòs, de pausa, d’espera.
4. La irreversibilitat
La irreversibilitat del temps ens col·loca en la continuïtat indefinida en la qual s’inscriuen la vida i la mort.
És a partir de la vivència quotidiana que l’infant aprèn a desenvolupar l’experiència del temps que passa i no torna mai més. Però també aprèn que vindrà un temps que encara no és present en el que continuarà desenvolupant-se. Percep i integra la noció d’edat, de jove, de vell de massa aviat, de massa tard.
5. La velocitat
La velocitat és el temps que dura el recorregut d’un espai, per realitzar una acció.
6. La periodicitat
Apareix amb tots els esdeveniments, siguin còsmics o culturals, es repeteixen regularment i creen senyals marques, en el curs d’aquest moviment infinit.
7. El ritme
Tots els ritmes que bressolen l’infant, fins i tot abans del naixement – tant els seus propis ritmes, com els que pertanyen a la mare, o els del batec cardíac o els de la vetlla i el repòsconstitueixen les primes integracions sensorials del temps. Des del naixement, el nadó disposa de conductes rítmiques i d’una motricitat rítmica pròpia. Cap als dos anys, l’infant acompanya espontàniament una música amb moviments del seu cos.
Evolució de l’estructuració del temps
La consciència del temps no és innata, és el resultat d’una construcció que s’elabora durant la infància. Es poden distingir tres classes de temps:
1. El temps biològic
Tot a la natura té un ritme. Del cosmos a la cèl·lula, tot vibra segons ritmes.
Nombrosos ritmes animen el cos humà. La freqüència d’aquests ritmes naturals que regulen la vida dels diferents òrgans pot anar de la fracció de segon a moltes hores.
Alguns d’aquests ritmes reben influències educatives, adaptacions socials o es modifiquen per l’esforç físic i les emocions.
Un aspecte important a tenir en compte és que cada persona te el seu propi ritme que es manifesta en les activitats que realitza. Cal posar molta cura a no voler fer córrer massa als infants, els adults, hauríem de respectar, en lo possible, els diferents ritmes.
El ritme és el concepte relacionat bàsicament amb la percepció i amb l’organització del temps. El podem definir com la protecció de temps entre diversos son o moviments repetits.
Mitjançant els exercicis rítmics, es treballen diferents elements del temps i de les seves relacions. Les activitats rítmiques desenvolupen els processos d’inhibició en el nen. El ritme també afavoreix els processos d’atenció.
2. El temps subjectiu o psicològic
La construcció de la idea del temps s’impregna d’afectivitat conscient i inconscient, donant-li una percepció imaginària i creant relacions específiques, incloent-hi les patològiques amb el temps.
Les primeres nocions del temps tenen en el seu origen en l’associació entre les necessitats internes, les sensacions emocionals, tòniques i les respostes aportades per l’entorn. La percepció de la durada del temps és subjectiva i aquesta està estretament lligada ala noció de plaer i desplaer.
3. El temps objectiu
A totes les civilitzacions i cultures trobem un sistema de referència temporal apte per a regular les activitats quotidianes, per a situar els esdeveniments passats o programar els futurs. El temps es divideix en unitats codificades segons la durada.
El temps objectius intervé com a principi de la realitat imposant els seus límits però també oferint la possibilitat de projectar el futur.
L’estructuració del temps es realitza en tres nivells:
1. La frase sensoriomotora entre 0 i 2 anys.
Per al nadó, l’existència del temps està assimilada als ritmes interns del cos, als que ha percebut de la mare en el curs de la seva relació i de la de malestar o benestar.
La regularitat de les activitats, de la cura que es prodiga als infants, afavoreix la memòria, la localització, el descobriment i la integració del temps.
2. La fase representativa
És la capacitat d’organitzar i de representar les accions en un temps objectiu, per mitjà de senyals codificades. L’infant adquireix la capacitat d’estructurar objectivament el temps a partir del 7 o 8 anys.
Entre 2 i 7 anys
En aquest període es realitza el pas entre el temps viscut i el temps representat, i del temps subjectiu al temps objectiu.
3. A partir dels 7 anys
L’infant comença a situar-se en el temps objectiu. Comença a poder organitzar les seves accions en aquest temps objectiu. Aprèn els dies de la setmana i algunes dates del calendari, els mesos de l’any i a llegit l’hora.
